La
pintura és agraida, és vida, és plaer, un lloc per estar-hi bé un
mateix, no és cosa senzilla, pocs són els que la saben fer bé. El
pintor que hi té traça no li costa perqué ja té l'ófici aprés.
Encertar
la pinzellada no és tasca facil, el mateix quadre es resisteix, ell
demana el que li agrada, si no és així es queixa i no l'admet.
El
pinzell fa la feina, dibuixa alló que no hi és, el cap és el que
ho pensa i el cor és el que ho enllesteix.
Posar-li
el color que més s'escaigui, ara un de fort i després un de més
claret, la llum ben trobada i les ombres on tenen que ser.
La paleta
de colors més que estudiada, apunt sempre per entrar en acció com
una tropa ben preparada per entrar a atacar la tela ja montada al
bastidor.
L'exigència
que tenies amb tu mateix era alta, eres el primer en criticar l'obra
que acabaves de fer, pocs cop t'agradava i per aixó la tornaves a
fer, dues, tres o quatre vegades … fins a deixar-la acabada
completament.
Paissatges,
ciutats, fàbriques i llocs abandonats et calia fer molts viatges
abans de posar-te a pintar.
Amb uns
apunts, un esquema, unes primeres taques de colors així començaves
a fer l'obra amb l'ajut de la llum que t'arribava de l'exterior.
Un cafè
per passar la tarda per si calgués anar a dormir tardet; si la cosa
s'allarga millor estar ben despert.
L'estudi,
la teva segona casa, on t'hi trobaves tan bé. El lloc on sabiem on
trobar-te quan ens feia falta demanar-te un bon consell.
No em
resolt la pregunta de perquè fem art, tu no tenies resposta i ara
nosaltres la continuarem cercant.
Miquel
Esteve i Espelt – Anna Capdevila i Garcia.
Ripoll, 13
de febrer de 2017.
